Dolors, la nostra estrella!

Fa poc més de cinc mesos que la Dolors no és entre nosaltres, segur que en aquest període ens hagués regalat un altre emotiu escrit, com sempre carregat d’emocions i realitat vital. Avui, dia del seu aniversari, voldria compartir amb tots vosaltres les entranyables paraules que li va dedicar una gran i incondicional amiga seva, i va anar així:

Dolors, la nostra estrella!

No has passat desapercebuda. Ets única i has brillat amb llum pròpia. Molt guapa, elegant... també alegre, autèntica, comprensiva, dialogant, enèrgica, generosa, intel·ligent, positiva, vital, xerraire... Molt coneguda, en bona part pels anys dedicats a tenir cura dels altres, com auxiliar de quiròfan, fissioterapeuta i dietista. Avui, Dolors, l’esglesia d’Olesa és plena de gom a gom. I, per descomptat, tenim a la Dolors tossuda i molt forta.

No tothom dels aqui presents saben tots els obstacles i els cops durs que s’han interposat a la teva vida. Aquells i aquelles a qui ens ho has confiat, hem compartit el teu patiment i molt t’hem admirat. Tossuda tu, sempre has tirat endavant!

També amb tossuderia i fortalesa vas plantar cara a l’ELA, que com vas escriure et va escollir i va entrar a la teva vida per quedar-s’hi. A la maleïda malaltia li vas dir que aguantaries i aguantaries tot el que poguessis:

-         Que perdo l’equilibri, doncs ja m’agafaré on sigui!

-         Que caic a terra, doncs ja m’aixecaré!

-         I si torno a caure, doncs ja em tornaré a aixecar o algú altre m’aixecarà!

Deies: no passa res si caic, voldria dir que encara estic viva!

És admirable com has fet front a la malaltia. Quina gran lliçó!

14 anys has estat lluitant amb l’ELA! 14 anys! Que ràpid es diu!

Has trencat estadístiques, una cosa també habitual en tu. En molts pacients l’evolució de la malaltia és molt ràpida i marxen en pocs anys. Tu n’has aguantat 14. Tot i així, el cert és que tots confiàvem tenir-te més temps entre nosaltres. Encara ara no ens acabem de creure que ja no hi ets.

Des d’ahir, tots estem rebobinant les nostres vides per reviure tots els moments compartits amb tu. Ens venen a la memòria molts i molts moments... Un d’ells, la celebració del teu 50 aniversari. Que feliç que estaves aquell dia! Una trobada a casa teva, pel matí, que d’entrada havia de ser poca estona, es va allargar fins a la nit. Ens vem reunir els “privilegiats”, els més amics i amigues i la teva família. Alguns ni ens coneixíem, però tots vem connectar d’una manera especial. Aquell dia sense dir-nos-ho, tots sabíem que ho havíem de donar tot, perquè d’alguna manera ja intuíem que els anys de després d’aquella festa sorpresa no serien igual.

Els teus pares, l’Antonio i la Mª Rosa, aquell dia, veient la projecció dels teus 50 anys, estaven immensament satisfets i molt orgullosos de tu. Quina sort has tingut de tenir-los tant a prop! T’ho han donat tot i ara haguessin donat la seva vida per a tu.

Quina sort també de la gran germana i alhora la gran amiga: l’Olga. La teva gran aliada amb qui sempre has pogut comptar i que mai t’ha fallat.

L’atzar va fer que et trobessis amb el Joaquim, el teu company de viatge, que t’ho ha intentat donar tot i fer-te la dona més feliç.

També l’atzar va fer que, un munt d’amics i amigues que avui estem aquí, ens coneguessim i haguem pogut compartir les nostres vides.

En aquests darrers 5 anys, l’ELA t’ha anat prenent autonomia: per moure’t, per comunicar-te, per menjar... I, aquestes darreres setmanes, els que t’hem acompanyat, hem vist com la fragilitat s’anava apoderant del teu bonic cos.

També hem sigut conscients de la teva darrera lluita. Una part de tu no volia marxar. A costat del Joaquim, de la seva mare, dels teus pares, de la teva germana, del teu cunyat... i de la resta de familiars, volies veure créixer els teus 4 tresors: els teus fills Ganesh i Guifré, i els teus nebots, Natàlia i Joan. I, ara que es fan grans, volies acompanyar-los en el seu camí i en el seu projecte de vida. Però també una part de tu, et deia que ja n’hi havia prou i que ara havies d’emprendre un nou camí.

Marxa tranquila... vetllarem pels teus tresors i et farem cas, sí, viurem la vida intensament i amb un gran somriure perquè és el teu desig.

Diuen que ningú no marxa mai del tot si se’l continua recordant. Et repetim, doncs, les paraules que et vem escriure les amigues en un regal: «Amigues com tu són difícils de trobar, fàcils d’estimar i impossibles d’oblidar».

T’estimem i sempre, sempre, estaràs en el nostre cor!

Fins sempre, guapíssima Dolors dels cavells negres arrinxolats!

Dijous, 28 de novembre de 2019