Se´m fa difícil reconèixer la poca empatia
que mostren els que podent-nos fer la vida més fàcil, passen!
Se´m fa ardu lluitar dia rere dia,
amb tres gegants: la por, la injustícia i el despropòsit.
Digueu-me ingènua al seguir creient
que podria haver un món per viure tots…, un món que dependria de tots i cada un
de nosaltres…
Sóc de la generació del 64.
Diria, de les últimes que vàrem
néixer a l´hospital del poble.
L´orgull d´aquest fet m´acompanyaria
fins gran part de la meva adultesa
sense saber, que arribaria un dia que passaria a ser la meva
“petita presó“.
Un dia…,en el que no podria fer
servir les cames com tothom. Un dia…, en el que no sortiria de casa ni a peu ni
amb cotxe. Un dia…, en el que hauria de fer servir una scooter, si volia mourem.
Aleshores, sentir una tremenda injustícia, no era un poble per la gent amb
problemes, no era un poble per mi.
No era la meva discapacitat física
que em feia sentir diferent!, sinó, les accions dels que poden canviar les
coses i no ho fan!
Ara…, ja no podria passejar pels
carrers on solia fer-ho.
Ara…, hauria de pensar en quina vorera
estava adaptada, si la rampa d´accés estava
ben peraltada i si havia , o no, un graonet al començament d´aquesta.
Cansada de caure i patir el quedar-me
“tirada“, una pregunta se’m projectava a l´enteniment: Si no tenim accés a les
rampes: cadires de rodes, gent gran, cotxets, motos, etc…, per qui o per què
estaven fetes?.
Impossible entrar a la majoria de
comerços, barreres arquitectòniques, fins i tot amb els que acaben d´obrir.
Saben que estem al segle XXI?.
Es per tot això i més…, que li diria, a
qui correspongui:
“Si la discapacitat no ens limita, cal que ho facis tu?”.
I una frase sense la qual no voldria
acabar aquest escrit:
“La intel·ligència és la
habilitat d’adaptar-se al canvi“ (Stephen Hawking).
D.M.
